No puc mes, he de dir-ho: El problema de la competitivitat o productivitat d’Espanya (o Catalunya) no son els costos laborals, ni la falta de crèdit, ni el model productiu. El problema en aquest país es que on hi ha diners no hi ha intel•ligència i on hi ha intel•ligència no hi ha diners. És clar que hem temo que aquest problema no sols el te Espanya.
Una de las característiques del nostre model econòmic, es que per desenvolupar una idea de negoci, o ser el que ara en diuen un emprenedor/a, s’ha de guanyar la confiança de algun banc. Tot el que no passi pels estrets interessos dels senyors del crèdit, o pels seus obtusos esquemes socials, no es pot finançar. I a la inversa, si s’obcequen en fer quelcom no hi ha qui els pari, doncs disposen d’una infinita capacitat t’influencia per via monetària. Tant és que sigui de vital importància para la societat, que sigui una necessitat humanitària imperiosa, o tingui valor estratègic per el nostre futur, el que volen o no volen els banquers es llei.
I que es el que volen? Beneficis, mes, molts mes i a curt termini. I la seguretat de mantenir el poder per seguir creixent en la forma en que ho han fet. La resta es ceguera, no compte gens, no forma part de la seva equació.
Visc a Fuerteventura, el mes semblant a un paradís a la terra. Lloc de bellesa nua, simple, roques cremades, sorra, cel y la mar que ho omple tot. A sota la vida, diversitat eterna del mon submarí que emergeix per alimentar-nos i submergir-nos en el seu immens misteri. Però es veu que també hi ha petroli. I això es l’únic que la matussera mirada de les finances es capaç de veure. Tant és que tots sapiguem que el potencial en energies netes i renovables es immens, que crea mes treball i reparteix mes riquesa. Tant és que sigui mes compatible amb el turisme, del que viu la major part de la població directa o indirectament. Tant és. No aporta els mateixos beneficis a curt termini i sobretot no anirien a las mateixes mans, així doncs queda sentenciat, no interessa.
¿Como sortir d’aquesta trampa de tramposos? Sols se m’acut fer fora als tramposos. Canviar el model financer. ¿Públic o privat? Bé crec que l’important no es la propietat, és qui te el poder de decisió. Hi ha moltes formes alternatives: las cooperatives de crèdit, la banca ètica, bancs locals, microcrèdits públics o privats...L’important es que aportin finançament en condicions decents, sí he dit decents, als projectes que decideixi la societat democràticament segons els interessos comuns de la majoria i no segons la cerca privada de privilegis d’una elit econòmica de mentalitat moderna-feudal.
Avui res s’entén sense aquest canvi, no hi ha ecologia, nacionalisme, pacifisme, drets laborals, culturals, democràtics, ni de cap altre naturalesa, dels quals l’avanç social no passi per trencar el poder dels que fan els diners. Repeteixo, els fan, no els tenen, els fan, com a privilegi diví que els hem entregat nosaltres, repeteixo nosaltres, no els deus.
Una bona noticia: El problema es humà i la solució també.
